Rehabilitació de l'ERMITA DE LA MARE DE DEU DEL CASTELL DE SANT LLORENÇ DE MONTGAI

Es tracta d’una església amb un bon estat de conservació, i donat que s’hi realitza el culte es van efectuant les petites operacions de manteniment pertinents.

Aquest projecte el que busca és garantir la impermeabilització per evitar filtracions d’aigua de pluja, neteja de lloses i substitució de les que es trobin degradades. La impermeabilització es resoldrà mitjançant la geometria de la pendent i de les lloses, seguint l’original fidedignament. En la zona de cornisa caldrà restituir les poques peces motllurades que es troben trencades o desaparegudes.

Per últim, caldrà reconstruir la part que manca del darrere del campanar d’espadanya i la seva coberta. En els murs, tant interior com exteriorment, la intervenció es basa en la recuperació d’obertures, restituint les parts dels brancals i dintell que manquin, i definir la solució constructiva més adequada per la gran obertura situada a la façana sud, on hi hauria hagut una edificació adossada. 

Els acabats interiors consistiran en dissenyar i reintegrar els elements de fusta mòbils de tancament: porta d’accés i finestres laterals. En aquest apartat també s’inclou: la neteja i condicionament dels bancs perimetrals, la substitució de l’altar actual de peces de bloc per un de mòbil de fusta i la substitució de les peces de paviment que calgui. 

Història del bé patrimonial:

L’any 1009 s’inicia el procés de desintegració del Califat de Córdoba, les cores o províncies comencen a formar governs independents, que seran anomenats taifes. L’any 1031, després de dos dècades de lluites civils el califat queda definitivament abolit.  Les taifes mai van constituir un conjunt estable i per tant, amb un poder polític, econòmic i militar reduït, van ser incapaces de fer front als emergents reines i comtats feudals. 

El castell de Llorenç s’ha identificat amb alguns topònims citats pels autors àrabs al-Ràzï (segle X) i al-‘Udhrï (segle XI); el primer esmenta, entre les fortificacions del territori de Lleida, el castell de Loribas; el segon narra com Muhammad ibn Llop l’any 928 va voler fer una sortida des del castell de Lurinis a la ciutat de Tortosa. En la documentació llatina el castell de Llorenç apareix com a límit d’algunes propietats: el 1035 en una donació de la meitat del castell de Santa Linya d’Ermengol II d’Urgell i la seva esposa Constança, el terme del castell de Llorenç, encara musulmà, apareix com a límit sud. 

La situació estratègica del castell propicià, que l’any 1211 es convertís en el darrer refugi de Guerau Ponç IV de Cabrera en la seva lluita per prendre a la comtessa Aurembiaix el comtat d’Urgell. A nivell general, l’edifici presenta una factura molt homogènia i amb poques alteracions de l’obra original. Com hem pogut veure, les modificacions son poques i antigues. De moment no hi ha prou evidencies per poder dir que hi havia un edifici anterior, sobre el qual es va bastir una nova església. Com ja hem dit, la homogeneïtat de tota l’obra, sobretot a l’interior de l’església, apunta a un canvi de concepció, manera de fer i de materials.